ComunicacioXarxes.small

Al llibre “Comunicació, xarxes i algoritmes”, que acaba de sortir, l’investigador Martí Petit descriu el nou terreny en què es juga la competició global de la comunicació i identifica els reptes a què s’enfronten els diferents actors i les mancances –sobretot legals, però també polítiques i culturals– que presenta la nova situació.

Si, fins fa pocs anys, els broadcasters tenien clares les dimensions del camp, les regles del joc, l’horari, la duració de la “competició” i tot això, ara la banda ampla i els nous actors (operadors de cable, OTTs, etc.) han deixat sense efecte totes les certeses i es mouen lliurement per un espai encara molt desconegut per als actors procedents del segle passat.

Des del coneixement expert dels aspectes tècnics i polítics del món de la comunicació, Martí Petit –que havia treballat a la CCMA i que ara treballa al CAC– analitza la realitat actual del sector a Catalunya i les competències regulatòries dels poders públics. El resultat de l’anàlisi és definitiu: l’Administració autonòmica no té res a pelar en l’àmbit de la banda ampla i les xarxes, a no ser que en els pròxims anys s’avanci en la regulació d’aquest nou món tant a nivell internacional –Obama va donar les primeres passes–, com europeu, estatal o… autonòmic (!?)

Les migrades competències que l’Estatut i la Constitució atribueixen a la Generalitat de Catalunya, per exemple, han estat suficients per definir un panorama prou equilibrat de l’oferta radiofònica en FM. En canvi, han estat del tot insuficients per assegurar l’equilibri en l’oferta de continguts audiovisuals a través de la TDT. I són quasi inexistents –per no dir inexistents del tot– en el món de la banda ampla i les xarxes.

Amb tot, la principal aportació de “Comunicació, xarxes i algoritmes” –darrer premi d’assaig de la Fundació Irla, amb pròleg d’Enric Marín– és aquesta darrera qüestió, la dels algoritmes, que ja comença a dominar la lògica de la comunicació entre emissors i receptors (perdó pel vocabulari quasi obsolet). Els algoritmes marquen la personalització de l’oferta de continguts i són, per tant, droga en bena dels usuaris o consumidors de continguts audiovisuals. Una droga que pot ser bona, a condició que es basi en principis ètics i en una transparència encara pendent de regulació.

Així, Martí Petit recomana a la Generalitat, per exemple, que no es fixi tant en la Unesco i s’apropi més a la ITU (Unió Internacional de Telecomunicacions), que té la clau del futur de l’espectre i de les tecnologies de la comunicació. I, implícitament, recomana als actors del sector que s’aboquin a l’anàlisi de les big data, les macrodades, el petroli del segle XXI.

Anuncis
Francine Stock (BBC) entrevista Reed Hastings (Netflix) al MWC (foto JFB).

Francine Stock (BBC) entrevista Reed Hastings (Netflix) al MWC (foto JFB).

Si aquest 2017 els organitzadors del Mobile World Congress volien posar l’accent en els continguts, en un esdeveniment que va néixer i continua sent fonamentalment tecnològic, no podien triar una estrella invitada millor que Reed Hastings, el conseller delegat de Netflix.

Fundada a Silicon Valley fa 20 anys, aquesta empresa de distribució de vídeo online s’apropa als 100 milions de subscriptors a tot el món i tracta de tu a gegants com YouTube (Google) o Amazon. I tot, gràcies a una aposta encertada pels continguts de ficció de qualitat.

Que a l’hora de la veritat el discurs d’obertura fos, de fet, una entrevista més aviat fluixeta, i que Hastings no fes gaires esforços per posar-se en el paper d’estrella invitada a Barcelona, no treu mèrit als organitzadors per haver-lo triat com una de les icones del congrés d’aquest any.

Per tant, missatge rebut: els continguts manen. Les innovacions que incorporen sense parar els nous models de dispositius mòbils acaben fent que tots s’assemblin i tinguin unes prestacions bàsiques molt semblants. I la reproducció de vídeos, cada vegada amb més qualitat, és una d’aquestes prestacions bàsiques.

La diferència, doncs, són els continguts. Per això, Netflix ha decidit “oblidar-se” dels dispositius i les pantalles, que és cosa dels fabricants, i centrar-se en els continguts de qualitat tant formal com artística. Però sense rentar-se les mans dels aspectes tecnològics del negoci. De cap manera. Com YouTube, Amazon o Apple, Netflix inverteix en tecnologia perquè els vídeos arribin als usuaris de tot el món amb la màxima qualitat i el mínim temps d’espera.

Al capdavall, un dels factors del seu èxit és la facilitat i comoditat amb què els subscriptors de Netflix poden consumir continguts. I encara voldrien que fos més fàcil! Hastings va explicar ahir al públic del MWC que molts usuaris de Netflix troben que la plataforma els dóna massa opcions i que preferirien haver de triar entre menys ofertes…

Una oferta de continguts produïts localment que són distribuïts globalment: un altre dels components de la fórmula Netflix, que qüestiona alguns dels tòpics més arrelats de la indústria audiovisual europea (i catalana, és clar). Per tant, hi ha públics globals per a continguts locals. Però han de ser de qualitat i ben distribuïts. El que dèiem: missatge rebut.

linformador-de-martorell

Portada de L’Informador (imatge: premsacomarcal.cat)

El setmanari L’Informador de Martorell podria estar a punt de desaparèixer, absorbit pel periòdic Línia Nord del grup Comunicació 21, segons la versió que hem sabut de sectors ben informats de Martorell. Si aquesta notícia es confirmés significaria la desaparició de la capçalera martorellenca, l’únic setmanari del Baix Llobregat, que acaba de complir 37 anys de publicació ininterrompuda.

L’altra cara de l’operació seria el rellançament del Línia Nord, que cobreix l’actualitat del Baix Llobregat Nord amb una periodicitat mensual, almenys fins avui. La fusió de L’Informador i el Línia Nord representaria, probablement, un reforçament dels continguts locals del Línia i també una millora dels ingressos publicitaris del periòdic, que podria captar la publicitat institucional que l’Ajuntament de Martorell destina ara al setmanari local.

Al mateix temps, a Viladecans s’ha conegut la incorporació del periodista Marc Pidelaserra com a corresponsal del periòdic mensual Línia Mar, també del grup Comunicació 21, que cobreix informativament l’actualitat de Castelldefels, Viladecans, Gavà i el Prat de Llobregat.

Tot plegat s’inscriu, aparentment, en un intent del grup Comunicació 21 de millorar la presència i influència al Baix Llobregat. Aquest grup es va mostrar en desacord amb les conclusions del nostre estudi La possible premsa de referència al Baix Llobregat i l’Hospitalet. Aquell text, presentat al congrés El Baix Llobregat a Debat, va posar en evidència la pugna entre El Far i El Llobregat pel lideratge de la informació comarcal al Baix Llobregat, amb permís, al nord de la comarca, del mensual La bústia.

Logotip del congrés.

Logotip del congrés.

Al Baix Llobregat es donen les condicions perquè hi pugui haver premsa de referència d’àmbit comarcal, segons les conclusions d’una comunicació que hem presentat avui al Citilab de Cornellà de Llobregat, en el marc dels debats del congrés “El Baix Llobregat a Debat”. De tota l’oferta actual, l’estudi assenyala els periòdics El Llobregat i El Far com els que podrien fer el paper de mitjà baixllobregatí de referència en el futur.

Fins ara, el Baix Llobregat no ha comptat amb periòdics de referència, tot i els diferents intents que hi ha hagut en aquest sentit. Així es constata en els estudis de Tasis i Torrent (1966) i de Guillamet (1983), que posen en evidència la debilitat del sistema comunicatiu de la comarca, en comparació amb els del Barcelonès, el Vallès Occidental o el Garraf, molt més sòlids.

Trenta-cinc anys després dels treballs de Guillamet, continua havent-hi una manca de premsa baixllobregatina de referència, però, en canvi, les condicions han canviat radicalment. En aquests moments, l’oferta de mitjans de comunicació és molt nombrosa. Fins i tot hi ha cinc periòdics impresos i cinc diaris digitals que tenen vocació de cobertura més o menys comarcal, a més d’una televisió privada (ETV).

La comunicació recull els resultats d’una enquesta adreçada a 50 responsables de comunicació de diferents institucions i empreses del Baix Llobregat i la zona d’influència. Segons els resultats de l’enquesta, com dèiem, en aquests moments ja es donen les condicions perquè emergeixi un mitjà de comunicació que sigui referent en informació i opinió a nivell comarcal.

De l’oferta actual, els periòdics mensuals El Llobregat i El Far són els més ben situats per fer aquest paper, però de moment no hi ha una gran unanimitat d’opinions en aquest sentit. En qualsevol cas, els dos periòdics comparteixen moltes característiques: són publicacions mensuals i gratuïtes, es distribueixen encartats en El Periódico de Catalunya, publiquen un diari digital amb la mateixa marca, inclouen l’Hospitalet en l’àmbit de cobertura informativa i utilitzen molt majoritàriament el castellà en els textos.

L’oferta actual de premsa al Baix Llobregat (font: Cens provisional de la premsa comarcal del Baix Llobregat 2016).

 

 

 

 

Documents:

1) La possible premsa de referència al Baix Llobregat i l’Hospitalet; 2) Cens provisional de la premsa comarcal del Baix Llobregat 2016; 3) Resultats de l’enquesta sobre la premsa de referència al Baix Llobregat i l’Hospitalet.

Il·lustració d'un dels articles de Bornemann. "Unabhängigkeit" vol dir independència.

Il·lustració d’un dels articles de Bornemann. A sota de les sigles ORF hi diu “Unabhängigkeit”, que vol dir independència.

Els periodistes immersos en processos de convergència de redaccions tenim un deute de gratitud amb el polifacètic Dieter Bornemann, periodista austríac multimèdia, presentador de televisió, fotògraf i expert en borsa, que entre 2011 i 2013 es va dedicar a estudiar i comparar redaccions multimèdia de sis corporacions audiovisuals europees.

Les conclusions de Bornemann, que des de 2012 presideix el consell professional de l’ORF, la ràdio i televisió pública d’Àustria, s’han divulgat àmpliament i es poden trobar a internet en diferents documents. El més destacat de tot, a la meva manera de veure, és la claredat i la concisió dels textos d’aquest periodista, que introdueixen simplicitat en un tema que té tendència a complicar-se fins a l’infinit.

Ho podeu comprovar en l’article What does it take to change the newsroom?, que Bornemann va publicar al número 20 de la revista Tech-i de l’EBU, la Unió Europea de Radiodifusió, el 2014. L’article ocupa una sola pàgina (la pàgina 6) i respon a quasi totes les qüestions que, en les assemblees de redacció dedicades a debatre la convergència, ocupen i ocuparan segurament hores i hores de discussió.

Avanço aquí només algunes frases de l’article, per fer boca. N’hi ha per a tothom:

  • “La resistència dels periodistes és una part intrínseca del procés de canvi”
  • “La multitasca –un periodista treballant per als diferents mitjans– no és gens corrent”
  • “La independència política és una necessitat”
  • “Un requisit important per a l’èxit del projecte de redacció multimèdia és que la direcció parli amb una sola veu a tots els nivells”
  • “La inversió en sessions de formació dels periodistes és crucial per a la introducció de les redaccions multimèdia”

I així fins a deu temes en què l’autor ha disseccionat els punts clau dels processos de convergència, que comparteixen tots problemes similars. Com diu el mateix Bornemann en un altre dels seus documents, són la llista dels “mistakes you can avoid”.

Caldrà recuperar la taxa a les operadores d'internet (foto idgnow.com.br)

Caldrà recuperar la taxa a les operadores d’internet (foto idgnow.com.br)

Què hem de fer per posar el nostre sector audiovisual al dia?

Sens dubte, recuperar la taxa a les operadores d’Internet per fomentar la indústria audiovisual, que el Tribunal Constitucional, com tantes altres coses, es va carregar (1). A més a més, cal actualitzar les lleis de la comunicació audiovisual, del CAC i de la CCMA (la Corpo). Està a punt de sortir una nova directiva europea i haurem d’adaptar-hi la nostra arquitectura legal. Però si no hi hagués una nova directiva, ho hauríem de fer igualment: el CAC ha de tenir més competències i la Corpo encara està lluny de l’estàndard europeu de transparència, desgovernamentalització, despartidització i professionalització de la gestió.

Amb tot això, només haurem començat. També caldrà dotar la Corpo d’un pla estratègic a cinc anys vista –com a mínim– que marqui la ruta cap a una corporació multimèdia avançada, cap a la convergència de redaccions, el rejoveniment de la plantilla, l’obertura a l’audiència de parla castellana, la col·laboració amb valencians i balears i la recuperació dels drets esportius. Objectius que s’hauran de reflectir en el pròxim contracte programa i el pròxim conveni col·lectiu, que hauran d’estar vigents tots dos a partir de 2017.

Als altres mitjans de comunicació públics també els ha d’arribar el torn. L’Agència Catalana de Notícies i la Xarxa Audiovisual Local s’haurien de desempallegar de la tutoria governamental, regir-se pels mateixos principis que la Corpo i avançar cap a una més que aconsellable fusió, si els estudis oportuns, com és probable, ho corroboressin.

El context polític, en fi, no pot ser l’excusa per continuar ajornant tots aquests deures, ni per ignorar els nous reptes que vindran. Al contrari. A mesura que avanci el procés d’emancipació política, les institucions catalanes hauran de tenir una alternativa pròpia, per exemple, quan arribi el moment de distribuir el nou dividend digital, el primer de gener de 2021.

I també caldrà trobar la manera, en fi, que les televisions que emeten a Catalunya amb una llicència estatal de TDT s’ajustin, com tothom, a les regles del joc de què ens hem dotat. Són polítiques, totes aquestes, que caldrà basar en dades i informacions rigoroses com les que aportarà el Baròmetre de la Comunicació, o un instrument semblant, un cop l’haguem recuperat. Som-hi?

(Text publicat a Tribuna Catalana)

(1) 23-11-2015: El Constitucional aixeca la suspensió de l’impost sobre provisió de continguts per part dels prestadors de serveis de comunicacions electròniques.

(Primera part)

Sala de realització d’informatius de TVC (foto http://multimedia.uoc.edu/)

Sala de realització d’informatius de Televisió de Catalunya (foto multimedia.uoc.edu)

La situació política excepcional que viu Catalunya, des de tots els punts de vista, marca des de fa temps l’agenda governamental, la parlamentària i la dels partits polítics. Les prioritats manen i les coses importants que no són prioritàries es posen a la cua de la llista. És comprensible, però en alguns casos també és preocupant.

Per exemple, les polítiques que afecten el sector audiovisual, en general, i la reforma de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA), en particular, no haurien d’estar a la cua de la llista. Tothom sap que són qüestions importants, però no tothom té clar que siguin prioritàries.

Si fossin de veritat prioritàries, ara estaríem enmig d’un debat ja avançat sobre el futur de la CCMA, la Corpo, una organització que porta com a mínim quinze anys sense canvis estructurals importants. En diferents moments s’han fet intents de repensar-la, però no han passat de ser intents i els únics canvis rellevants han estat els estalvis que la crisi, i només la crisi, ha obligat a aplicar.

Si algú encara no entén per què no es poden ajornar més les reformes per garantir un futur ambiciós de la Corpo i del sistema audiovisual català, només cal que s’imagini, per exemple, quins serien els resultats electorals a Catalunya si no tinguéssim un sistema mediàtic propi, diferent del de la resta de la península. O que compari el mapa electoral català i el mapa d’audiències de les televisions de Kantar Media, a veure quines correlacions troba.

Però que ningú es confongui. No defenso la singularitat del nostre sector audiovisual per factors merament identitaris, sinó pel teixit empresarial i industrial que el configura i per les regles del joc, orientades a la qualitat, la internacionalització, el pluralisme, l’equilibri i el servei públic. D’acord que, ara mateix, no es pot dir que sigui el millor dels mons, però… hem de renunciar a que ho sigui?

En aquests moments, una part de les reformes pendents afecten la governança dels mitjans de comunicació públics. És un tema que sempre ha espantat a governs i a partits polítics, però en temps de radicalitat democràtica com els que vivim aquestes pors no tenen sentit, a no ser que la radicalitat no sigui tan intensa com diuen.

I unes altres reformes pendents són les que fan referència a les qüestions professionals i empresarials. El sector de la comunicació, en general, i l’audiovisual en particular han canviat profundament els últims anys i les empreses públiques també han d’evolucionar. No hi ha excuses per no apropar-se al futur dia a dia, tots els dies, sense aturar-nos. Continuarà.

(Text publicat a Tribuna Catalana)

(Continuació)