Arxius

Monthly Archives: Abril 2014

Mònica Terribas (foto Montserrat Fontich).

Mònica Terribas (foto Montserrat Fontich).

El nombre de lectors d’aquest blog té un abans i un després del dia que vam publicar el rànquing “ocult” de Saül Gordillo. Aquell experiment va tenir una forta repercussió en les estadístiques de visites i visitants del blog. També va provocar un debat amè entre diferents col·legues que miraven d’analitzar els resultats del rànquing.

Per això ens han atret especialment unes paraules de Mònica Terribas sobre els rànquings de periodistes a twitter, que troba que són un símptoma del moment que viu la professió periodística. Moment dolent, és clar. Terribas reflexiona sobre això i més coses en una entrevista publicada al llibre “La comunicació i la regeneració democràtica i política”, de l’Associació Catalana de Comunicació, Investigació i Estratègia Polítiques. És el novè títol de la col·lecció Lexikon Papers de la Generalitat, que s’acaba de publicar i es pot obtenir de franc en format Epub.

El fragment on Terribas parla dels rànquings és aquest: “Molts periodistes han apostat per convertir-se en una marca pròpia posant a la venda la seva opinió per un fee determinat, entrant en el món de les confrontacions i posicionaments. Aquest periodista ha passat a ser opinador, però moltes vegades, sense deixar la seva condició de periodista, continua firmant com a informador. Si vol ser respectat com a tal hauria de deslligar els dos vessants, quedant-se al marge de la frega diària.”

I continua: “El métier del periodista és explicar a la seva audiència el que ha passat i donar-li context, però és el ciutadà qui decideix. En el moment en què el periodista utilitza les tertúlies, etcètera, com a espais personals de projecció tenim un problema com a professió. Quan els periodistes fan rànquings de quants seguidors tenen a Twitter tenim un problema gros, profund. Ens creiem que som l’oracle de Delfos, estem convençuts que ens hem convertit en el cap visible d’alguna cosa. Però els periodistes no som el cap de res. Vam decidir dedicar-nos a aquesta professió per ser els mitjancers, no els protagonistes. Som observadors i transmissors, però no ens podem convertir en protagonistes del procés comunicatiu, perquè aleshores estem pervertint el servei.”

Fins aquí el tema rànquings. Però l’entrevista és més llarga i interessant, o sigui que, si en teniu l’oportunitat, doneu-li un cop d’ull.

zdf

El centre emissor de la ZDF a Mainz (foto ZDF).

Ara farà un mes que el Tribunal Constitucional Federal alemany va dictar sentència sobre la composició dels òrgans de govern de la televisió pública, la ZDF, Zweites Deutsches Fernsehen. En una decisió històrica, el tribunal de Karlsruhe va considerar que el pes dels representants governamentals o vinculats a partits polítics en els òrgans de govern de la ZDF és excessiu i vulnera la Constitució, que vol garantir el pluralisme i la independència de la televisió.

El debat sobre la independència dels mitjans de comunicació públics existeix. Ha existit sempre i continua viu. El cas català no és una excepció, sinó al contrari. Els últims anys el Parlament ha canviat sovint la legislació sobre la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA) i totes les vegades que ho ha fet ha modificat la composició o la regulació dels òrgans de govern. Aquests canvis no són necessàriament dolents, però tampoc necessàriament bons. L’important són els resultats: que la ràdio i la televisió públiques compleixin la missió que tenen encomanada.

En el cas alemany, el Tribunal Constitucional considera que la televisió pública només pot complir la seva missió si els òrgans de govern són independents del govern federal i si es garanteix el pluralisme ideològic, territorial i de gènere. Al marge de si el model alemany és o no un bon patró per a les nostres televisions públiques, les reflexions de l’alt tribunal són força interessants i totalment vàlides per al debat que tenim o hauríem de tenir aquí mateix. No en va, la ZDF ja té 51 anys d’experiència en un estat amb 69 anys de tradició democràtica, mentre que, de moment, la CCMA només té 30 anys i RTVE 37 (si només comptem els anys de democràcia).

Quan comparem la legislació alemanya amb la catalana, no trobem grans diferències en els principis inspiradors de les televisions públiques respectives, ni en els perfils professionals dels membres dels òrgans de govern o de control. La gran diferència són els mecanismes perquè aquests principis o requisits es compleixin.

A la ZDF, només un terç dels membres dels òrgans de control poden estar vinculats al govern, al parlament o als partits polítics, ja sigui de manera directa o indirecta. Tots els altres membres han de ser independents de les institucions polítiques i han de representar els diferents estaments i sensibilitats socials o els diferents territoris. Per tant, no són nomenats pel parlament, sinó a proposta de les entitats o institucions representatives dels diferents sectors. Ni el govern ni les altres institucions polítiques no poden intervenir ni influir de cap manera en la seva designació. Ara mateix, la ZDF té un director general i dos òrgans de control: el consell de la televisió (de 77 membres) i el consell d’administració (de 14 membres).

Les diferències amb el cas català són notòries i ens haurien de fer pensar. A Catalunya, tots els membres del consell de govern (6 en total, un dels quals és el president executiu) i els del consell assessor de continguts i programació (16) són nomenats pel Parlament. Els noms del consell de govern han de ser prèviament validats pel Consell de l’Audiovisual, però els membres d’aquesta institució també són tots nomenats pel Parlament.

En altres paraules, aquí el Parlament elegeix (per la meitat més un dels vots) tots, absolutament tots, els membres dels òrgans de govern de la CCMA. En canvi, si apliquéssim les restriccions alemanyes, el Parlament només elegiria com a màxim 5 dels 16 membres del consell assessor i 2 dels 6 membres del consell de govern. Llavors potser sí que podríem començar a pensar, no ja en la desgovernamentalització, sinó en la despartidització de la CCMA. Mentrestant, segurament continuarà passant el mateix que fins ara.