Archive

Monthly Archives: gener 2015

La taula dels redactors en cap de la BBC (foto JFB).

La taula dels redactors en cap de la BBC (foto JFB).

La convergència de redaccions, com ja hem comentat en textos anteriors, no és una novetat en el món dels mitjans de comunicació. Sí que ho és, en aquests moments, a la ràdio i televisió publiques catalanes, que finalment han posat mans a l’obra per unificar les redaccions dels serveis informatius respectius.

Han posat mans a l’obra però falten els plànols, que són imprescindibles. I no em refereixo només a l’espai físic de la futura redacció multimèdia, sinó al projecte sencer, que ha d’incloure per força aspectes editorials, organitzatius, professionals i laborals, a més dels arquitectònics. En això sembla que totes les parts implicades hi estan d’acord i, per tant, ara es tracta de dissenyar-ho tot de nou.

I aquesta és la qüestió. La majoria de pors que sorgeixen davant d’un projecte d’aquests –a tot arreu– es justifiquen per les dificultats de fusionar cultures de treball diferents, forjades durant anys. És una reacció normal, però es basa en l’experiència del passat, mentre que una redacció multimèdia ha de ser per força un projecte de futur, concebut gairebé a partir de zero. Les empreses ja consolidades i de llarga trajectòria tenen moltes més dificultats que les empreses de nova creació a l’hora de posar en marxa una redacció multimèdia, però això, evidentment, no és cap excusa per a no fer-ho.

Un altre dels tòpics a l’hora de reflexionar sobre aquesta qüestió és l’eslògan “nosaltres no som la BBC” per justificar tots els dèficits. Efectivament, la BBC és única al món, i fins i tot a la mateixa BBC li costa ser-ho. Però no ser la BBC no hauria de ser una excusa per no tenir projecte o abaixar la guàrdia de la qualitat dels continguts, en benefici de la quantitat o de l’estalvi de costos. Crec que en això també tothom hi hauria d’estar d’acord.

Per acabar amb els tòpics, n’hi ha un altre que sosté que “altres ho han intentat abans i s’han estavellat”. És veritat, però tampoc és una excusa per a no fer-ho, perquè, a més dels que s’han estavellat, n’hi ha d’altres que també ho han intentat i se n’han sortit. Hi ha força recerques i estudis sobre la convergència de redaccions que descriuen fil per randa els principals riscos i els principals avantatges d’un procés com aquest, així com els principals models que s’han anat consolidant.

Avanço una primera llista de documents, no gaire nous –hi ha qui ja fa anys que hi treballa– però força útils per no començar de zero:

L'equip de redactors en cap a la Central Newsdesk de la BBC (foto JFB)

L’equip de redactors en cap a la Central Newsdesk de la BBC (foto JFB).

La idea d’unificar els serveis informatius de la CCMA torna a l’escenari, set anys després de l’informe Masdeu, sota sospita de ser una decisió de caràcter econòmic, que no és la millor carta de presentació d’un canvi com aquest. La redacció multimèdia no pot ser un projecte de caràcter econòmic, sinó editorial i professional. És un canvi cultural que afecta tant la capacitació i la manera de treballar dels professionals com la manera de pensar, prendre decisions i organitzar-se. Per força ha de tenir conseqüències econòmiques, però aquestes conseqüències no han de ser el principal objectiu.

Sense la complicitat o, com a mínim, la col·laboració dels professionals, una redacció multimèdia pot convertir-se en el contrari del que pretén, o, en el millor dels casos, en una caricatura. Perquè el projecte avanci calen fortes dosis de convicció, pedagogia i lideratge, i cal evidentment que sigui un projecte. Un projecte concret, capaç de respondre totes les preguntes que planteja un canvi d’aquestes característiques.

L’informe Masdeu, sense ser l’única proposta possible, era un bon començament del qual hauria pogut sortir un bon projecte. Ja avançava totes les preguntes que ens fem avui i avisava –de manera explícita o implícita– dels riscos que té un canvi d’aquesta mena: els “redactors-orquestra” i l’assumpció de tasques fins a l’infinit, el copy-paste com a mètode de treball habitual, la pèrdua de qualitat… i al final, la desaparició del periodisme.

Avui dia les redaccions multimèdia s’han anat obrint pas a tot arreu i ja hi ha més casos d’estudi dels que hi havia fa set anys. Ara ja sabem que, en una redacció multimèdia, tothom no ha de fer de tot, ni tot alhora, ni ha de treballar més que en una redacció monomèdia. Els periodistes produeixen continguts per a les diferents “finestres” d’acord amb la seva especialitat, la seva formació i les seves habilitats, que poden abastar un, dos o més mitjans. Ho fan dins del seu horari de treball i d’acord amb les prioritats que decideixen els redactors en cap. Saben que els textos per a la televisió, la ràdio o el portal de notícies no són iguals, i que la polivalència i les habilitats “extra” es remuneren amb incentius salarials.

A més a més, els redactors en cap són un equip pluridisciplinari que coneix les característiques de cada mitjà i els recursos de què disposa la redacció en cada moment. Adopten les decisions de manera permanent, en funció de les prioritats editorials i de les possibilitats de la redacció. Els equips d’edició no es relacionen directament amb les seccions especialitzades o les corresponsalies, sinó a través dels redactors en cap, que saben el que es pot fer i el que no es pot fer amb els recursos disponibles.

No estem tan lluny d’això, però el funcionament de la redacció multimèdia és més complex que la monomèdia. I més ric i interessant, sobretot si s’aconsegueix que la comunicació i la informació flueixin en totes direccions, de manera horitzontal i vertical, sense perdre de vista qui té en cada moment la responsabilitat de prendre les decisions. N’hauríem pogut començar a parlar fa set anys i ara ja podríem anar per feina.

(Primera part)

Membre d'un equip d'edició en la redacció multimèdia de la BBC (foto JFB).

Membre d’un equip d’edició en la redacció multimèdia de la BBC (foto JFB).

Ha trigat més o menys set anys a sortir del calaix. L’anomenat informe Masdeu va analitzar el setembre de 2007 l’evolució de les redaccions dels mitjans de comunicació cap a nous models de redacció multimèdia. En aquells moments, la convergència de redaccions ja era més que una tendència, tot i que els casos coneguts no eren gaires i es veien –ni tan sols s’observaven– amb desinterès i escepticisme des de les redaccions monomèdia.

Però com diem, la convergència era més que una tendència. La digitalització i l’evolució de les tecnologies havien apropat els diferents mitjans de comunicació més del que ho havien estat mai abans, tant des del punt de vista de la producció com de la distribució dels continguts. A més a més, la concentració empresarial anava configurant un sector format, cada vegada més, per grups multimèdia. Semblava lògic que la convergència de les redaccions fos el pròxim pas, però la magnitud i les incerteses del canvi l’anaven ajornant.

Va ser llavors quan Joan Majó, president de l’encara CCRTV, va encarregar el famós informe a Jaume Masdeu, que va redactar una Proposta de confluència dels serveis informatius de tv3, cat radio i portal de notícies (sic). Fins aquí, tot normal: la direcció de la Corpo encarrega un informe intern sobre una tendència que ho pot canviar tot en les redaccions periodístiques, com hauria fet qualsevol amb dos dits de front. Però aquí es va acabar la història perquè, per algun motiu, algú va decidir desar-lo en un calaix.

Han hagut de passar set anys, set, perquè la qüestió torni a estar damunt de la taula, tot i que formalment l’actual direcció de la Corpo no assumeixi l’informe Masdeu com a projecte propi (“llama-li hatxe”). Avui dia, set anys són una eternitat en els mitjans audiovisuals, i és difícil d’explicar que les reflexions internes d’una corporació pública que diu que té vocació de lideratge com la CCMA hagin fet un parèntesi tan llarg. Si va ser una decisió conscient, potser va ser un error. I si va ser inconscient… sense comentaris.

(Continuació)

ranquingnou.jpg

Tot i els avisos de Mònica Terribas (;-), Saül Gordillo ha continuat publicant el rànquing de periodistes i comunicadors més seguits a Twitter, amb la col·laboració tècnica d’Arnau Udina. No sabem quant durarà l’experiment, però per ara les actualitzacions del rànquing són força consultades i permeten, fins i tot, lectures “crítiques” com les que n’han fet Vicent Partal o Oriol Lladó, per exemple. En qualsevol cas, la llista és una aportació original, curiosa si es vol, al coneixement de l’activitat dels periodistes i comunicadors catalans a les xarxes socials.

Nosaltres hem tornat a fer el mateix que fa un any: ordenar el rànquing per l’índex Klout, per comptes del nombre de seguidors. L’índex Klout mesura el grau d’influència dels tuitaires entre els seus seguidors. I en la llista d’aquest any hi ha canvis “importants”. Primer, l’aparició de Risto Mejide com a tuitaire més influent entre els comunicadors. Mejide va arrabassar el primer lloc a Andreu Buenafuente en l’actualització del juliol passat (la llista s’actualitza cada sis mesos), situació que es manté en aquesta primera revisió de 2015.

Ara Buenafuente ha passat a la tercera posició en influència, tot i que manté el primer lloc en nombre de seguidors (2.185.783!!!), i Vicent Partal continua fortament ancorat en el segon lloc del rànquing d’influència. Una altra novetat que em sembla rellevant és l’aparició del periodista especialitzat en tecnologia Albert Cuesta entre els vint primers noms més influents.

De fet, en un any només han canviat vuit noms entre els vint comunicadors tuitaires més influents. En canvi. sí que hi ha hagut un canvi substancial en el nombre de dones dels vint primer llocs: l’any passat n’hi havia cinc i ara ja només en queden dues. A veure si tindrà raó Mònica Terribas.