Redacció d'EITB a Bilbao (foto El Mundo)

Redacció d’EITB a Bilbao (foto El Mundo).

El cas d’EITB (Euskal Irrati Telebista) és especialment interessant des de l’òptica catalana, perquè pot aportar elements de reflexió força útils a l’hora de dissenyar un projecte de convergència a la CCMA. La corporació pública basca té més o menys la mateixa edat que la catalana i ha passat per moltes experiències i peripècies similars. És cert que, proporcionalment, disposa de més recursos, però tot i així les vides d’EITB i la CCMA han estat i continuen sent paral·leles en molts aspectes.

Per això sorprèn que les referències al cas d’EITB siguin tan escasses en els documents de treball de la CCMA. És més, no hi ha constància que el projecte de convergència basc –inspirat en la BBC– hagi estat gaire observat des d’aquí. Quan Jaume Masdeu va fer la seva Proposta de confluència dels serveis informatius de tv3, cat radio i portal de notícies, el 2007, EITB acabava d’estrenar la nova seu unificada dels serveis informatius a Bilbao i era massa aviat per saber si l’invent funcionaria.

En canvi, poc després, els anys 2009 i 2010, quan els acadèmics bascos el van estudiar [Convergencia mediatica en Euskal Irrati Telebista (EITB)], ja en van poder treure conclusions operatives. En síntesi, l’estudi va avalar l’encert d’EITB a l’hora d’impulsar la convergència d’informatius i va identificar-ne els punts forts (seu única de les tres redaccions, coordinació i eina comuna de gestió de continguts) i febles (alguns pals de cec, dèficit de comunicació interna, manteniment de les tres redaccions amb tres organigrames, etc.) Aquelles conclusions semblen encara vàlides avui, fins al punt que el Pla Estratègic 2013-2016 d’EITB preveu el disseny i la implantació d’un projecte de convergència que continuï el procés iniciat i que “haurà de tenir una validesa no inferior a deu anys” (sic).

No sembla, de moment, que aquí haguem sabut aprofitar gaire l’avantatge que ens dóna no haver estat dels primers a iniciar el camí de la convergència de redaccions. És cert que no ens hem equivocat de projecte, perquè no n’hem tingut, però el que tampoc no tenim en aquests moments són excuses.

(Primera part)

Redacció d'EITB a Bilbao (foto eldiarionorte.es)

Redacció d’EITB a Bilbao (foto eldiarionorte.es)

Els periodistes multimèdia són la peça menys important dels processos de convergència de redaccions com els que han posat en marxa moltes corporacions audiovisuals europees. Almenys en les fases inicials del procés, que normalment dura uns quants anys. I encara no hi ha cap grup multimèdia que hagi donat per tancat el procés intern de convergència, tot i que alguns s’hi van posar ja fa quasi una dècada.

Des del meu punt de vista, la desmitificació del periodista multimèdia és una de les troballes més notables de l’estudi Convergencia mediatica en Euskal Irrati Telebista (EITB), de la Universitat del País Basc, dirigit per Jotxo Larrañaga. Després d’analitzar molt a fons el cas d’EITB, els investigadors bascos van arribar a la conclusió que: 1) la unificació física de les diferents redaccions (televisió, ràdio, portal de notícies), 2) la coordinació entre totes elles i 3) la implementació d’una eina comuna de gestió de continguts són tres passes prèvies i més importants que l’alfabetització multimèdia dels periodistes.

Això no vol dir que l’evolució del perfil professional dels periodistes no sigui estratègica i necessària a mitjà termini, sinó que, sense les tres condicions prèvies, seria estèril. És a dir: no serviria per a millorar el funcionament dels serveis informatius d’una corporació multimèdia i adaptar-lo a les noves maneres de produir, distribuir i consumir continguts, que és del que es tracta.

(Continuació)

zürich“Teniu una gran oportunitat d’evitar els inconvenients de la convergència”, diu Juliane Lischka, una jove doctora de l’IPMZ, l’institut de recerca de mitjans de comunicació de la Universitat de Zurich. Ens ho diu quan li expliquem que, finalment, la ràdio i la televisió catalanes volen posar en marxa la convergència de redaccions.

El principal camp de recerca de Juliane Lischka és el tractament de la informació econòmica en els mitjans de comunicació, però també ha estudiat força els efectes de la convergència de redaccions en la producció de notícies i en la feina dels periodistes. Diu que, ara, ja es poden evitar els inconvenients de la convergència perquè hi ha hagut temps de comprovar quins són els pros i contres en els mitjans que ja l’han fet.

Primer de tot, avisa que “una conversió total cap a noves feines i mitjans pot portar a perdre habilitats periodístiques. Quan tothom pot fer-ho tot o ha de fer-ho tot per cada mitjà, pot faltar temps per a la investigació o poden faltar especialistes en un tema o en un tram determinat de l’elaboració de la informació”.

És per això que les enquestes que s’han fet en els mitjans que han fet processos de convergència mostren que “els periodistes tenen por de perdre les seves habilitats clàssiques si han de proveir continguts per als diferents canals”.

No hi ha dos casos de convergència idèntics. A més a més, la majoria dels exemples estudiats són diaris que han fusionat les redaccions de la versió impresa i la versió en línia. En aquests casos, diu Lischka, els experts recomanen que “els periodistes aprenguin a codificar”. Aprendre a codificar, diu, “ajuda els periodistes a entendre les necessitats dels mitjans en línia, a mentalitzar-se cada vegada més, i això, al final, també ajuda que tothom remi en la mateixa direcció i que el procés de producció de notícies per a múltiples finestres sigui més suau”.

L’experiència demostra, ens diu, que “els projectes de convergència més sostenibles i menys problemàtics són aquells en què tothom (directius i periodistes) treballa conjuntament. La convergència no ha de ser un procés de dalt a baix. Per trobar la millor solució, cal partir de les millors condicions prèvies possibles”.

Lischka opina que la convergència de redaccions és positiva, però no la creació de periodistes-orquestra. “Permeteu que hi hagi especialistes amb una habilitat principal, tant temàtica com de mitjà. Per exemple, permeteu que la gent de ràdio amb una passió per la ràdio treballi principalment a la ràdio”.

Pel que fa als portals de notícies, recomana donar “una atenció especial a la secció d’edició de xarxes socials”, atès que “molts mitjans reben molt de trànsit al seu lloc web a través dels missatges en les xarxes socials”.

La taula dels redactors en cap de la BBC (foto JFB).

La taula dels redactors en cap de la BBC (foto JFB).

La convergència de redaccions, com ja hem comentat en textos anteriors, no és una novetat en el món dels mitjans de comunicació. Sí que ho és, en aquests moments, a la ràdio i televisió publiques catalanes, que finalment han posat mans a l’obra per unificar les redaccions dels serveis informatius respectius.

Han posat mans a l’obra però falten els plànols, que són imprescindibles. I no em refereixo només a l’espai físic de la futura redacció multimèdia, sinó al projecte sencer, que ha d’incloure per força aspectes editorials, organitzatius, professionals i laborals, a més dels arquitectònics. En això sembla que totes les parts implicades hi estan d’acord i, per tant, ara es tracta de dissenyar-ho tot de nou.

I aquesta és la qüestió. La majoria de pors que sorgeixen davant d’un projecte d’aquests –a tot arreu– es justifiquen per les dificultats de fusionar cultures de treball diferents, forjades durant anys. És una reacció normal, però es basa en l’experiència del passat, mentre que una redacció multimèdia ha de ser per força un projecte de futur, concebut gairebé a partir de zero. Les empreses ja consolidades i de llarga trajectòria tenen moltes més dificultats que les empreses de nova creació a l’hora de posar en marxa una redacció multimèdia, però això, evidentment, no és cap excusa per a no fer-ho.

Un altre dels tòpics a l’hora de reflexionar sobre aquesta qüestió és l’eslògan “nosaltres no som la BBC” per justificar tots els dèficits. Efectivament, la BBC és única al món, i fins i tot a la mateixa BBC li costa ser-ho. Però no ser la BBC no hauria de ser una excusa per no tenir projecte o abaixar la guàrdia de la qualitat dels continguts, en benefici de la quantitat o de l’estalvi de costos. Crec que en això també tothom hi hauria d’estar d’acord.

Per acabar amb els tòpics, n’hi ha un altre que sosté que “altres ho han intentat abans i s’han estavellat”. És veritat, però tampoc és una excusa per a no fer-ho, perquè, a més dels que s’han estavellat, n’hi ha d’altres que també ho han intentat i se n’han sortit. Hi ha força recerques i estudis sobre la convergència de redaccions que descriuen fil per randa els principals riscos i els principals avantatges d’un procés com aquest, així com els principals models que s’han anat consolidant.

Avanço una primera llista de documents, no gaire nous –hi ha qui ja fa anys que hi treballa– però força útils per no començar de zero:

L'equip de redactors en cap a la Central Newsdesk de la BBC (foto JFB)

L’equip de redactors en cap a la Central Newsdesk de la BBC (foto JFB).

La idea d’unificar els serveis informatius de la CCMA torna a l’escenari, set anys després de l’informe Masdeu, sota sospita de ser una decisió de caràcter econòmic, que no és la millor carta de presentació d’un canvi com aquest. La redacció multimèdia no pot ser un projecte de caràcter econòmic, sinó editorial i professional. És un canvi cultural que afecta tant la capacitació i la manera de treballar dels professionals com la manera de pensar, prendre decisions i organitzar-se. Per força ha de tenir conseqüències econòmiques, però aquestes conseqüències no han de ser el principal objectiu.

Sense la complicitat o, com a mínim, la col·laboració dels professionals, una redacció multimèdia pot convertir-se en el contrari del que pretén, o, en el millor dels casos, en una caricatura. Perquè el projecte avanci calen fortes dosis de convicció, pedagogia i lideratge, i cal evidentment que sigui un projecte. Un projecte concret, capaç de respondre totes les preguntes que planteja un canvi d’aquestes característiques.

L’informe Masdeu, sense ser l’única proposta possible, era un bon començament del qual hauria pogut sortir un bon projecte. Ja avançava totes les preguntes que ens fem avui i avisava –de manera explícita o implícita– dels riscos que té un canvi d’aquesta mena: els “redactors-orquestra” i l’assumpció de tasques fins a l’infinit, el copy-paste com a mètode de treball habitual, la pèrdua de qualitat… i al final, la desaparició del periodisme.

Avui dia les redaccions multimèdia s’han anat obrint pas a tot arreu i ja hi ha més casos d’estudi dels que hi havia fa set anys. Ara ja sabem que, en una redacció multimèdia, tothom no ha de fer de tot, ni tot alhora, ni ha de treballar més que en una redacció monomèdia. Els periodistes produeixen continguts per a les diferents “finestres” d’acord amb la seva especialitat, la seva formació i les seves habilitats, que poden abastar un, dos o més mitjans. Ho fan dins del seu horari de treball i d’acord amb les prioritats que decideixen els redactors en cap. Saben que els textos per a la televisió, la ràdio o el portal de notícies no són iguals, i que la polivalència i les habilitats “extra” es remuneren amb incentius salarials.

A més a més, els redactors en cap són un equip pluridisciplinari que coneix les característiques de cada mitjà i els recursos de què disposa la redacció en cada moment. Adopten les decisions de manera permanent, en funció de les prioritats editorials i de les possibilitats de la redacció. Els equips d’edició no es relacionen directament amb les seccions especialitzades o les corresponsalies, sinó a través dels redactors en cap, que saben el que es pot fer i el que no es pot fer amb els recursos disponibles.

No estem tan lluny d’això, però el funcionament de la redacció multimèdia és més complex que la monomèdia. I més ric i interessant, sobretot si s’aconsegueix que la comunicació i la informació flueixin en totes direccions, de manera horitzontal i vertical, sense perdre de vista qui té en cada moment la responsabilitat de prendre les decisions. N’hauríem pogut començar a parlar fa set anys i ara ja podríem anar per feina.

(Primera part)

Membre d'un equip d'edició en la redacció multimèdia de la BBC (foto JFB).

Membre d’un equip d’edició en la redacció multimèdia de la BBC (foto JFB).

Ha trigat més o menys set anys a sortir del calaix. L’anomenat informe Masdeu va analitzar el setembre de 2007 l’evolució de les redaccions dels mitjans de comunicació cap a nous models de redacció multimèdia. En aquells moments, la convergència de redaccions ja era més que una tendència, tot i que els casos coneguts no eren gaires i es veien –ni tan sols s’observaven– amb desinterès i escepticisme des de les redaccions monomèdia.

Però com diem, la convergència era més que una tendència. La digitalització i l’evolució de les tecnologies havien apropat els diferents mitjans de comunicació més del que ho havien estat mai abans, tant des del punt de vista de la producció com de la distribució dels continguts. A més a més, la concentració empresarial anava configurant un sector format, cada vegada més, per grups multimèdia. Semblava lògic que la convergència de les redaccions fos el pròxim pas, però la magnitud i les incerteses del canvi l’anaven ajornant.

Va ser llavors quan Joan Majó, president de l’encara CCRTV, va encarregar el famós informe a Jaume Masdeu, que va redactar una Proposta de confluència dels serveis informatius de tv3, cat radio i portal de notícies (sic). Fins aquí, tot normal: la direcció de la Corpo encarrega un informe intern sobre una tendència que ho pot canviar tot en les redaccions periodístiques, com hauria fet qualsevol amb dos dits de front. Però aquí es va acabar la història perquè, per algun motiu, algú va decidir desar-lo en un calaix.

Han hagut de passar set anys, set, perquè la qüestió torni a estar damunt de la taula, tot i que formalment l’actual direcció de la Corpo no assumeixi l’informe Masdeu com a projecte propi (“llama-li hatxe”). Avui dia, set anys són una eternitat en els mitjans audiovisuals, i és difícil d’explicar que les reflexions internes d’una corporació pública que diu que té vocació de lideratge com la CCMA hagin fet un parèntesi tan llarg. Si va ser una decisió conscient, potser va ser un error. I si va ser inconscient… sense comentaris.

(Continuació)